Dilluns 10 de gener
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes"
The innocents abroad/capítol IV
After prayers the Synagogue shortly took the semblance of a writing school. The like of that picture was never seen in a ship before. Behind the long dining tables on either side of the saloon, and scattered from one end to the other of the latter, some twenty or thirty gentlemen and ladies sat them down under the swaying lamps and for two or three hours wrote diligently in their journals. Alas! that journals so voluminously begun should come to so lame and impotent a conclusion as most of them did! I doubt if there is a single pilgrim of all that host but can show a hundred fair pages of journal concerning the first twenty days' voyaging in the Quaker City, and I am morally certain that not ten of the party can show twenty pages of journal for the succeeding twenty thousand miles of voyaging! At certain periods it becomes the dearest ambition of a man to keep a faithful record of his performances in a book; and he dashes at this work with an enthusiasm that imposes on him the notion that keeping a journal is the veriest pastime in the world, and the pleasantest. But if he only lives twenty-one days, he will find out that only those rare natures that are made up of pluck, endurance, devotion to duty for duty's sake, and invincible determination may hope to venture upon so tremendous an enterprise as the keeping of a journal and not sustain a shameful defeat.
One of our favorite youths, Jack, a splendid young fellow with a head full of good sense, and a pair of legs that were a wonder to look upon in the way of length and straightness and slimness, used to report progress every morning in the most glowing and spirited way, and say:
"Oh, I'm coming along bully!" (he was a little given to slang in his happier moods.) "I wrote ten pages in my journal last night--and you know I wrote nine the night before and twelve the night before that. Why, it's only fun!"
"What do you find to put in it, Jack?"
"Oh, everything. Latitude and longitude, noon every day; and how many miles we made last twenty-four hours; and all the domino games I beat and horse billiards; and whales and sharks and porpoises; and the text of the sermon Sundays (because that'll tell at home, you know); and the ships we saluted and what nation they were; and which way the wind was, and whether there was a heavy sea, and what sail we carried, though we don't ever carry any, principally, going against a head wind always--wonder what is the reason of that?--and how many lies Moult has told--Oh, every thing! I've got everything down. My father told me to keep that journal. Father wouldn't take a thousand dollars for it when I get it done."
"No, Jack; it will be worth more than a thousand dollars--when you get it done."
"Do you?--no, but do you think it will, though?
"Yes, it will be worth at least as much as a thousand dollars--when you get it done. May be more."
"Well, I about half think so, myself. It ain't no slouch of a journal."
But it shortly became a most lamentable "slouch of a journal." One night in Paris, after a hard day's toil in sightseeing, I said:
"Now I'll go and stroll around the cafes awhile, Jack, and give you a chance to write up your journal, old fellow."
His countenance lost its fire. He said:
"Well, no, you needn't mind. I think I won't run that journal anymore. It is awful tedious. Do you know--I reckon I'm as much as four thousand pages behind hand. I haven't got any France in it at all. First I thought I'd leave France out and start fresh. But that wouldn't do, would it? The governor would say, 'Hello, here--didn't see anything in France? That cat wouldn't fight, you know. First I thought I'd copy France out of the guide-book, like old Badger in the for'rard cabin, who's writing a book, but there's more than three hundred pages of it. Oh, I don't think a journal's any use--do you? They're only a bother, ain't they?"
"Yes, a journal that is incomplete isn't of much use, but a journal properly kept is worth a thousand dollars--when you've got it done."
"A thousand!--well, I should think so. I wouldn't finish it for a million."
His experience was only the experience of the majority of that industrious night school in the cabin. If you wish to inflict a heartless and malignant punishment upon a young person, pledge him to keep a journal a year (Chapter IV)
Enllaços: The innocents abroad, Mark Twain
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes. Ediciones del viento
primeres pàgines del llibre
cromets12:47 PMMark Twain: "Guía para viajeros inocentes"
After prayers the Synagogue shortly took the semblance of a writing school. The like of that picture was never seen in a ship before. Behind the long dining tables on either side of the saloon, and scattered from one end to the other of the latter, some twenty or thirty gentlemen and ladies sat them down under the swaying lamps and for two or three hours wrote diligently in their journals. Alas! that journals so voluminously begun should come to so lame and impotent a conclusion as most of them did! I doubt if there is a single pilgrim of all that host but can show a hundred fair pages of journal concerning the first twenty days' voyaging in the Quaker City, and I am morally certain that not ten of the party can show twenty pages of journal for the succeeding twenty thousand miles of voyaging! At certain periods it becomes the dearest ambition of a man to keep a faithful record of his performances in a book; and he dashes at this work with an enthusiasm that imposes on him the notion that keeping a journal is the veriest pastime in the world, and the pleasantest. But if he only lives twenty-one days, he will find out that only those rare natures that are made up of pluck, endurance, devotion to duty for duty's sake, and invincible determination may hope to venture upon so tremendous an enterprise as the keeping of a journal and not sustain a shameful defeat.
One of our favorite youths, Jack, a splendid young fellow with a head full of good sense, and a pair of legs that were a wonder to look upon in the way of length and straightness and slimness, used to report progress every morning in the most glowing and spirited way, and say:
"Oh, I'm coming along bully!" (he was a little given to slang in his happier moods.) "I wrote ten pages in my journal last night--and you know I wrote nine the night before and twelve the night before that. Why, it's only fun!"
"What do you find to put in it, Jack?"
"Oh, everything. Latitude and longitude, noon every day; and how many miles we made last twenty-four hours; and all the domino games I beat and horse billiards; and whales and sharks and porpoises; and the text of the sermon Sundays (because that'll tell at home, you know); and the ships we saluted and what nation they were; and which way the wind was, and whether there was a heavy sea, and what sail we carried, though we don't ever carry any, principally, going against a head wind always--wonder what is the reason of that?--and how many lies Moult has told--Oh, every thing! I've got everything down. My father told me to keep that journal. Father wouldn't take a thousand dollars for it when I get it done."
"No, Jack; it will be worth more than a thousand dollars--when you get it done."
"Do you?--no, but do you think it will, though?
"Yes, it will be worth at least as much as a thousand dollars--when you get it done. May be more."
"Well, I about half think so, myself. It ain't no slouch of a journal."
But it shortly became a most lamentable "slouch of a journal." One night in Paris, after a hard day's toil in sightseeing, I said:
"Now I'll go and stroll around the cafes awhile, Jack, and give you a chance to write up your journal, old fellow."
His countenance lost its fire. He said:
"Well, no, you needn't mind. I think I won't run that journal anymore. It is awful tedious. Do you know--I reckon I'm as much as four thousand pages behind hand. I haven't got any France in it at all. First I thought I'd leave France out and start fresh. But that wouldn't do, would it? The governor would say, 'Hello, here--didn't see anything in France? That cat wouldn't fight, you know. First I thought I'd copy France out of the guide-book, like old Badger in the for'rard cabin, who's writing a book, but there's more than three hundred pages of it. Oh, I don't think a journal's any use--do you? They're only a bother, ain't they?"
"Yes, a journal that is incomplete isn't of much use, but a journal properly kept is worth a thousand dollars--when you've got it done."
"A thousand!--well, I should think so. I wouldn't finish it for a million."
His experience was only the experience of the majority of that industrious night school in the cabin. If you wish to inflict a heartless and malignant punishment upon a young person, pledge him to keep a journal a year (Chapter IV)
Enllaços: The innocents abroad, Mark Twain
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes. Ediciones del viento
primeres pàgines del llibre
Etiquetes de comentaris: Mark Twain
Dimecres, 15 de desembre
Brian Aldiss: "Super-Toys Last All Summer Long
"Isn't it lovely?" she said.
David looked up at her and grinned without replying. Seizing the flower, he ran with it across the lawn and disappeared behind the kennel where the mowervator crouched, ready to cut or sweep or roll when the moment dictated. She stood alone on her impeccable plastic gravel path.
She had tried to love him.
When she made up her mind to follow the boy, she found him in the courtyard floating the rose in his paddling pool. He stood in the pool engrossed, still wearing his sandals.
"David, darling, do you have to be so awful? Come in at once and change your shoes and socks."
He went with her without protest into the house, his dark head bobbing at the level of her waist. At the age of three, he showed no fear of the ultrasonic dryer in the kitchen. But before his mother could reach for a pair of slippers, he wriggled away and was gone into the silence of the house.
He would probably be looking for Teddy.
Enllaços: Super-Toys Last All Summer Long
Brian W. Aldiss
Dimarts, 23 de febrer
Robert Louis Stevenson. Weir de Hermiston.
En el més selvàtic extrem d’una parròquia coberta d’aiguamolls, lluny de la vista de tota casa humana, s’alça entre els brucs un munt de pedres, i una mica més a l’est, al vessant d’un monticle, un monument amb alguns versos mig esborrats. Allí fou on Chaverhouse matà amb les seves pròpies mans el Teixidor Penitent de Balweary; i el cisell de “Vell Mortalitat” havia dringat sobre aquella solitària làpida. D’aquesta manera la història pública i la privada assenyalaren amb dit sagnant aquell clot situat entre muntanyes; i després que el Cameronià donà allí la seva vida, fa dos-cents anys, en gloriosa follia, sensereflexió ni pesar, el silenci del fangar havia estat torbat altra volta pe l’estrèpit de les armes de foc i els crits dels moribunds.
Weir de Hermiston. STEVENSON, Robert Louis. Edicions del Salobre. Traducció Joan Antoni cerrato.
enllaços Robert Louis Stevenson , Weir de Hermiston/ read online/ , Weir de Hermiston/full text
Etiquetes de comentaris: Stevenson R.L
Dimarts, 22 de desembre
Louis Begley. "El mundo formidable de Franz Kafka"
Franz Kafka, nacido en 1883, fue el hijo mayor de Herrmann Kafka (1852-1932) y Julie, de soltera Löwy (1856-1934). Eran una familia judía. Dos hermanos varones murieron al poco de nacer. Tuvo tres hermanas menores, nacidas en Praga al igual que él: Elli (1889-1941), Valli (1890-1942) y Ottla (1892-1943), su favorita y confidente. Las tres fueron asesinadas por los alemanes en los campos de concentración. Ante la presión de los boicots y la violencia ejercidos por los nacionalistas checos contra los negocios propiedad de "alemanes"- como se llamaba a la población germanófona de Bohemia, ya fueran judíos o gentiles-, Herrmann prescindió en su apellido primero de una r y luego de una n, pasando así a ser Herman. Se trataba de que su nombre sonara menos agresivamente teotónico. (pg 2o)Louis Begley. "El mundo formidable de Franz Kafka". Ensayo Biográfico. Traductor Ignacio Villaro. Alba Editorial. 2009
Enllaços: Louis Begley,The Tremendous World I Have Inside My Head, Franz Kafka: A Biographical Essay
Kafka Project
Etiquetes de comentaris: F. Kafka
Dillluns, 12 d'octubre
Julian Barnes: Flaubert's Parrot
The train-spotters's guide to FlaubertGustave belonged to the first railway generation in France; and he hated the invention. For a start, it was an odious means of transport. "I get so fed up on a train that after five minuts I'm howling with boredom. Passangers think it's a neglected dog; not at all, it's M. Flaubert, sighing". Secondly, it produced a new figure at the dinner table; the railway bore. Conversation on the topic gave Flaubert a colique des vagons; in june 1843 he pronounced the railways to be the third nost boring subject imaginable after Mm Lafarge (an arsenic poisoner) and the death of the Duc d'Orleans (killed in his carriage the previous year). Louise Colet, striving for modernity in her poeme "La Paysanne", allowed Jean, her soldier returning from the wars in search of his Jeanneton, to notice the running smoke of a train. Flaubert cut the line. "Jean doesn't give a damm about that sort of thing", he growled, "and nor do I."
But he didn't just hate the railway as such; he hated the way it flattered people with the illusion of progress. What the poin of scientific advance without moral advance? The railway would merely permit more people to move out, meet anb be stupid together. In one of his earliest letters, written when he has fifteen, he lists the misdeeds of modern civilisation: "Railways, poisons, enema pumps, cream tarts, royalty and the guillotine". "Two years later, in his essays on Rabelais, the list of enemies has altered - all except the first item: "Raylways, factories, chemists and mathematicians." He never changed. Flaubert's Parrot, pg 108
Enllaços:
Julian Barnes
Dimarts, 3 de març
L'autobiografia de Charles Darwin(edició no censurada)
31 DE MAIG DE 1876Records sobre el desenvolupament de la meva i ment i del meu caràcter.
Quan un editor alemany em va escriure per demanar-me un relat del desenvolupament de la meva ment i el meu caràcter, amb una mica d'esbós d'autobiografia, vaig pensar que l'afer em divertiria, i podria potser interessar els meus fills o els fills dels meus fills. A mi m'hauria agradat molt llegir ni que fos una breu i senzilla descripcció com aquesta del pensament del meu avi escrita per ell mateix, el que va pensar i fer i com va treballar. He provat d'escriure una experiència sobre mi mateix, com si estigués mort en un altre món i repassés la meva vida. No m'ha costat, ja que està quasi acabada. No m'he posat pedres al fetge pel que fa a l'estil literari.
Vaig néixer a Shrewsbury, el 12 de febrer de 1809. He sentir dir al meu pare que creia que les persones amb ments poderoses tenen records que es remunten fins a períodes molt inicials de les seves vides. No és el meu cas, ja que el meu primer record només arriba a quan tenia poc més de quatre anys, quan vam anar prop d'Abergele a banyar-nos al mar, i retinc alguns esdeveniments i llocs d'aquell fet amb certa claredat. La meva mare va morir el juliol de 1817, quan jo tenia una mica més de vuit anys, i és estrany que amb prou feines pugui recordar alguna cosa més que el seu llit de mort, el seu vestit de vellut negre i la seva taula de cosir, de construcció curiosa. Crec que la meva desmemòria es deu, en part, a les meves germanes que, per causa de la seva gran aflicció, mai no van voler parlar-me d'ella ni esmentar el seu nom, i, en part també, al seu estat previ d'invalidesa. Per la primavera d'aquell mateix any vaig començar a anar a una escola diurna de Shrewsbury, on vaig romandre un any. Abans d'anar a l'escola em va educar la meva germana Caroline, però dubto que aquest pla funcionés. Van dir-me que era molt més lent aprenent que la meva germana Catherine, i crec que en molts aspectes vaig ser un noi entremaliat. caroline era amable en extrem, llesta i entusiasta; però ho va ser massa en mirar de millorar-me; recordo clarament, al cap te tants anys, que abans d'entrar en la cambra on ella era em preguntava a mi mateix:" Què em retreurà, ara?" i m'entossudia a no fer cas del que em pogués dir.
Quan vaig anar a l'escola, ja tenia ben desenvolupada la meva afecció per la història natural, i, sobretot, pel col·leccionisme. Mirava de saber el nom de les plantes i recollia tota mena de coses: petxines, segells de lacrar, encunys de franqueig, monedes i minerals. La passió del col·leccionisme, que duu els homes a esdevenir naturalistes sistemàtics, persones virtuoses o garrepes, era molt forta en mi, i clarament innata, ja que cap de les meves germanes ni el meu germà no en mostraven cap signe. (...)(pg 35-36)
Charles Darwin. Autobiografia. Edició no censurada. Traducció Jaume Terradas. Introducció Martí Dominguez . Universitat de València/ Mètode num 60. 2009. 150 pg.
Enllaços: Tota la seva obra en anglès, , Introducció. Martí Dominguez
Etiquetes de comentaris: Darwin
Diumenge, 21 de desembre
Sándor Márai: "Dietaris 1984-1989"
L'any que dóna títol al fulletó orwel·lià. De moment la profecia no s'ha acomplert, però en canvi el terrorisme nuclear ha esdevingut una realitat quotidiana. A les seves cartes, algú em parla amb nostàlgia del segle XIX i n'evoca el progrés pacífic. Vaig venir al món al llindar del segle, i si penso en el primer decenni de la meva vida, quan el XIX encara era una realitat, tan sols recordo que la vida quotidiana era indescriptiblement més fatigosa, més primitiva i més insana que al maleït segle XX, durant el qual han mort centenars de milions de persones en guerres i revolucions però en què, a la vegada, l'existència ha estat més humana per a les masses que al segle XIX o a qualsevol altre segle anterior. Ara, l'esperança de vida és el doble que fa cent cinquanta anys. A la primera dècada del XIX vivien a tot el planeta uns mil milions de persones; quan acabi el segle present la xifra s'elevarà, amb tota probabilitat, fins als sis mil milions. Al XIX es proclamava amb orgull que l'home podia fer la volta al món en vuitanta dies; avui n'hi ha prou amb noranta minuts. Un meu oncle patern va morir el 1849 a causa d'un «còlic intestinal agreujat per la delicada situació a la nostra pàtria»; avui dia, només un ximple mor per culpa d'una apendicitis. ¿Tot era «millor» al segle passat? ¿Què vol dir, «millor»? En termes generals, avui vivim més, i més expeditivament.
Sándor Márai: Dietaris 1984-1989 . Traducció Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Editorial Empúries. Barcelona 2008. 184 pàgines
Enllaços: Sándor Márai "American Journal", Pàgina sobre Sándor Márai ,Sándor Márai Blogspot, Wikipendia
Etiquetes de comentaris: Sándor Márai
Diumenge, 9 de novembre
De coloms, places, aceres i voreresDe coloms, places, aceres i voreres
Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals
Ginebra, 10 juliol 1961 Sr. Joan Sales
Barcelona
Estimat amic:
Acabo de rebre la vostra carta i ja tinc el paquet fet del segon exemplar de la novel·la, exacte al que teniu: tots dos per a la censura. Us n'envio a més a més un tercer (primera versió) per si voleu enviar aquest a la censura i no quedar-vos sense cap exemplar mentre no us enviï el definitiu. Si és que aquesta primera versió val. Vós mateix.
En quant al títol deixem, doncs, La plaça del Diamant. No cal canviar res. Es prou important el que passa en aquesta plaça per a justificar el títol. Quan comença la novel.la, tota la vida de Colometa canvia a la plaça del Diamant. I al darrer capítol, quan Colometa torna a la plaça del Diamant, és perquè prengui consciència de la seva realitat, que és bona.
Encara tinc els meus dubtes, sobretot després de la vostra carta, de si deixo vorera o bé poso acera. Us he de dir que posar acera m'ha repugnat una mica. Sobretot perque jo no faig parlar Colometa com una noia de Gràcia. A més a més, ella no és de Gràcia, encara que jo no ho digui. Sóc jo que parlo i que faig el que vull amb la sintaxi i que dono un català natural i que de vegades faig embolicar Colometa quan explica com són les cases i que procuro tant com puc dir les coses d'una manera diferent de com es diuen. Si de vegades em serveixo d'un tòpic és per a fer riure o per a emocionar, no per manca de recursos. L'estil verbal de Colometa és molt més estudiat del que sembla. Refaig una manera de parlar per tal que les frases, si no els mots, tinguin una presència. La manera de parlar de Colometa no és una casualitat Dic tot això per a justificar els meus escrúpols. Encara en parlarem. I perdoneu-me el discurs.
Amb tot l'afecte
Mercè Rodoreda
Barcelona, 12 juliol 1961
Sra. Mercè Rodoreda
Estimada amiga:
Rebo la seva d'abans d'ahir i estic molt content que m'enviï aquestes còpies, que ens permetran sol. licitar amb temps el permís de censura.
Pel que fa als petits punts de lèxic, naturalment vostè és l'autora i per tant és vostè qui té la paraula. Jo em limitava a suggerir-li uns canvis, en definitiva insignificants. La novel·la no deixarà de ser magnífica perquè la Colometa digui «vorera» en comptes de «acera» (entre parèntesis «vorera» no es diu absolutament enlloc, i fins hi ha la sospita que no s'ha dit mai enlloc, en vista de la qual cosa diversos membres de la filològica de l'Institut van proposar a la darrera reunió admetre la paraula «acera»: li ho dic, per si tal vegada això li fa pensar si no és una mica fort fer la Colometa més acadèmica que els mateixos acadèmics!).
No calia que em digués que «l'estil verbal de la Colometa és més estudiat del que sembla» i que «la manera de parlar de la Colometa no és una casualitat». Crec haver-li dit a les anteriors, principalment la que li vaig escriure arran de la lectura. L'efecte extraordinari que em va fer aquest monòleg de la Colometa -i sé molt bé que coses així no s'obtenen sense un esforç tibant, sense una consciència molt lúcida del que un es proposa. Si li vaig suggerir aquells petits canvis de lèxic (limitats, si no recordo malament, a mitja dotzena de paraules) és precisament perquè em va semblar que era llàstima, per tan poca cosa, desmentir la perfecta naturalitat del personatge. Si com vostè diu molt bé, la Colometa fa el que vol amb la sintaxi -que és una part importantíssima de la gramàtica- ¿Per què té aquests escrúpols de lèxic -que n'és un aspecte insignificant?
però insisteixo que jo només em limito a suggerir: és vosè l'autora.
Jo ara me'n vaig a passar uns dies, no gaires, per les muntanyes. Confio que quan tornaré a aquest infern de Barcelona, ja trobaré les altres còpies que m'anuncia. Mentrestant la saluda amb tot afecte.
Joan Sales
Barcelona, 9 agost 1961
Sra. Mercè Rodoreda
Ginebra
Estimada amiga:
Vaig rebre oportunament les 2 còpies de La plaça del Diamant, que a hores d'ara ja són a Madrid, a «la oficina de inspección de libros» (que és així com es diu oficialment aquell antre).
Ara jo me n'aniré a passar uns dies a les muntanyes i en tornant li enviaré el contracte d'edició.
No recordo si en la meva anterior li deia que a la darrera reunió de la filològica en Francesc de Borja Moll va proposar la inclusió en el diccionari dels mots «acera» (= vorera, vora- via), «tonto», «cuidar» (= tenir cura) i altres paraules. Sembla que la majoria dels membres de la secció hi estaven d'acord, però que de moment no es fa res perquè en aquella casa hi ha el principi dels «acords per unanimitat» (principi bèstia, ja que resulta esterilitzant). La unanimitat en canvi es va produir per admetre una sèrie de dialectalismes valencians «corfa» = clofolla). Amb molta raó m'escriu precisament un valencià, en Joan Fuster: «Era molt més urgent admetre «acera» i «cuidar», que ho diem pertot, tant a València, com a Catalunya, com a Balears.»
Li ho dic per tenir-la al corrent de l'estat actual d'aquestes qüestions. Pensi que si «acera» i «cuidar» són trobats acceptables per alguns membres de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (equivalents dels acadèmics de França o Castella), amb quanta més raó devien semblar acceptables a la nostra estimadíssima Colometa, que no era acadèmica!
No obstant -ni cal dir-ho- vostè té l'última paraula. Amb tot afecte la saluda
Joan Sales
Mercè Rodoreda, Joan Sales Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club editor, Barcelona. Novembre 1008 (1983 pg)
enllaços:
Mercè Rodoreda: la correspondència
Lletra OUC/Mercè Rodoreda, Mercè Rodoreda.
Lletra OUC/Joan Sales, Xarxa de mots: Joan Sales