|
cromets #d'autors tastats
|
![]() Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passets des del paladar per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo-li-ta”. No em digueu que no heu provat mai de fer-ho? Digueu el nom ben a poc a poc, assaborint les lletres. Lo-li-ta. La meva llengua dibuixa aquest nom sempre que començo a llegir un llibre i sé que m’agradarà. Aquests tres primers passets són el ritual per endinsar-me dins una història nova. Quan un llibre et fa bellugar imperceptiblement la boca és que vol ser llegit. No falla mai. Nabokov i la seva prosa neta són els que em van fer creuar la línia entre les paraules escrites i les paraules que se senten. Em van portar de la lectura compulsiva d’adolescent al plaer reposat de tastar les lletres. Lo-li-ta, la porta que va obrir les altres. I allí em vaig trobar les reixes d’en Cortázar, les gateres de García Márquez, les finestres de bat a bat d’Estellès, la gran porta de poble d’en Pla. No acabaria de dir mai totes les que es poden obrir. Un dia t’adones que no n’hi ha cap de millor, només noves coses amagades darrera. D’en Julio m’agraden els seus petons.... m’agradaria saber-los fer com ell. D’en García Márquez la meravellosa novetat del gel i l’infortunat destí de la càndida Erendira, amor i còlera tot en un. Estellès i la seva delicada i sensual manera d’engrapar entre els dits un pebrot torrat i mugrons rosats. I de l’homenot què? Ummm... tots diuen que tenia mal caràcter i era esquerp i groller... per mi ha fet sempre molt bona lletra. Redona, d’aquelles d’abans que es llegien tan bé. És inútil voler parlar de tots, me’n deixaria tants que no podria dormir. En tot cas, val a dir que em considero un lo-li-tadicte. Tres passets i s’obre la porta. Rogermas Cromet 4. de la sèrie "autors que ens van fer jugar" ![]() Fragments de rayuela Rayuela. Capítulo uno ¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguirlas formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da cites precisas es la misma que necesita pape! rayado pare escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.... Cromet 3. De la sèrie "autors que ens van ensenyar a ballar".. . Novel.lista Xilè, 1924-1996, amb qui vaig ballar el que no ballava a les discoteques. Apte per a lectors que no tinguin presa i a qui els agradi degustar la lectura com un bon vi. Mas José Donoso, José Donoso El posmodernismo en donde van a morir los elefantes de José Dooso `Uno escribe para decir algo que no sabe. Escribe para saber algo. Escribir es un proceso de conocimiento'', decía frecuentemente el escritor. “Al escribir estilicé, sublimé, exageré, condené, defendí, idealicé”. Nació en Santiago de Chile en 1924. Vivió experiencias juveniles como ovejero, obrero portuario y oficinista, pese a provenir de familia acomodada; después estudió literatura en la Universidad de Chile y en la de Princeton (EEUU), ejerció como profesor en su país y en el extranjero; colaboró en Ercilla y otras publicaciones periódicas. Novelista y cuentista, considerado integrante del boom de la Literatura latinoamericana contemporánea, ha alcanzado resonancia internacional: sus obras se han traducido a 17 idiomas, y algunas de sus novelas y cuentos llevados al cine.Su estilo guarda correspondencia con su temática, desafiando un lector común con sus ambientes alucinantes y personajes obsesivos. Recibió el Premio Nacional de Literatura de 1990. Murió en su ciudad natal, el 7 de diciembre de 1996, dejando terminada e inédita la novela El mocho, que se publicó en 1997. Obra: Casa de campo, La desesperanza, Coronación, El lugar sin límites, Historia personal del "boom", Donde van a morir los elefantes El obsceno pájaro de la noche, El mocho, Este domingo, El jardín de al lado Començament d' "El obsceno pájaro de la noche" para MIS PADRES Every man who has reached even his intellectual teens begins to suspect that life is no force; that it flowers and fructifies on the contrary out of the profoundest tragic depths of the essential dearth in which its subject´s roots are plunged. The natural inheritance of everyone who is capable of spiritual life is an unsubdued forest where the wolf howls and the obscene bird of night chatters. Henry James SR., writing to his sons Henry and William. Cromet 2. de la sèrie "cromets d'autor" Una sala de ball on cadascú pot ballar la dansa que li demana el cos. Sí, el nostre acostament a la literatura recorda una immensa sala de ball poblada per una infinitat de ballarins, que sempre estan disposats a treure'ns a ballar. Mas ![]() EL GRAN BALL Els meus inicis i les posteriors incursions en la literatura han sigut com un gran ball, en què es balla de manera diferent, però amb la mateixa intensitat, cada vegada que algú t'ho demana. El saló de ball és immensament gran, de vegades ple de llum i de vegades en penombra. S'hi respira moltes emocions. Els primers passos, inexperts i il.lusionats van ser amb un ballarí que, fent-me oblidar la realitat, em va dur al món dels somnis ple de fades, bruixes, ànecs lletjos que sofreixen una metamorfosi inesperada, dracs, i princeses que ballaven tota la nit i trencaven les sabatilles creant un misteri en tot el regne. Es deia Andersen. Més tard una dona, Enyd Blyton, em va ensenyar el ritme frenètic de passadissos secrets i grans misteris amb cinc companys més. Enyoro els balls fantàstics amb els cants de les sirenes que Homero va crear en una gran "Odissea" i les meravelloses danses utòpiques descobertes amb Ray Bradburi i Aldous Huxley, en unes societats en què es dedicaven a cremar llibres a una temperatura de "fahrenheit 451" (No aflijamos a los hombres con recuerdos. Que olviden. Quememos, quemémoslo todo. El fuego es brillante y limpio), o a crear éssers perfects per poder viure en un "món feliç". També he gaudit de les coreografies d'autors classics i poetes que em van ensenyar els passos que necessitava per riure, plorar, emocionar-me... Cervantes, Góngora, Molière, Clarín, Shakespeare, Boccacio (oh! el ball prohibit amb Boccacio que em va fer conèixer l'amor atrevit), Llull, Dante... En aquesta època vaig recrear-me amb el compàs de Bécquer, un dels favorits, sentint la por amb les "Leyendas" (Misere mei, Deus, secundum magnum misericordiam tuam!) i l'amor romàntic amb les "Rimas" (Mientras sentirse puedan en un beso dos almas confundidas...) Avui continuo ballant amb moltíssima gent que em mostren més universos: Teixidor,(immillorable parella amb "El llibre de les mosques"), Allende, Orwell, M. Antònia Moliner (tendra escriptora de l'amor homosexual en "Tallats de lluna"), Eco, Racionero, Papasseit, Guimerà, Rodoreda... I molts més que encara que no anomeni, tenen la mateixa importància per a mi. No vull oblidar la balla espiritual, plena de reflexions, amb el bisbe Pere Casaldàliga i Paulo Coelho. Però a qui més giravolts dedico és al mestre del terror Stephen King. Fa molts anys que va ensenyar-me el seu ritme especial amb Carrie per, posteriorment fer-me descobrir Cujo, It (qui havia de dir que arribés a espantar-me un pallasso?), Misery i molts llibres més que ocupen un espai en la meva atapeïda biblioteca. P. ···Tardes enllà d'uns anys que no he viscut ni tal volta viuré, si algú despenja qualsevol llibre sentirà una lleu, amable i molt subtil esgarrifança que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura. Miquel ´Martí i Pol (Llibre de les solituds : Els llibres) Cromet 1. de la sèrie "Personatges del xats del passat ens visiten" Emma Bovary, personatge creat per Gustave Flaubert, visita Barcelona. Durant unes setmanes podrem assistir al xat que mantindrà amb el seu amant Rodolf, un gran entès en les arts dels e-mails... Benvinguda, Emma. Mas
L’esquelet de Madame Bovary AVUI Anna Estrada és l’Emma Bovary que ha redibuixat Glòria Balanyà L’esquelet de Madame Bovary M. Monedero BARCELONA Partir de la novel·la de Flaubert i aplicar-hi una exploració com la que Hei-ner Müller va fer amb el seu ‘Quartet’ ha estat la feina prèvia que ha fet Glòria Balanyà abans de dirigir la seva primera obra, ‘M. Bovary’. Una proposta de Sergi Belbel en una classe de dramatúrgia de l’Institut del Tea-tre va ser el punt de partida del busseig que Balanyà ha fet en el text original de Madame Bovary. “La idea era operar en la novel·la de Flaubert amb el mateix procediment que Heiner Müller va aplicar a Les amistats perilloses fins a crear la seva magistral Quartet”. En cap moment s’ha pretès que aquesta reescriptura, que condensa la novel·la en una desena de folis, suposi una actualització o contemporaneïtzació. El procés ha estat desmembrar la trama per despullar-la de tot ornament i quedar-se amb l’esquelet. Passar el sedàs i destriar el gra de la palla. Absorbir els personatges i mostrar-ne la seva interioritat. Aquest procés no va costar-li gaire a la directora: “Tinc poques virtuts, però una d’elles és l’art de la síntesi”. Entre el cel i l’infern, Emmarcat dins del projecte VACA de dones directores, M. Bovary se serveix d’un espai escènic simbòlic i esquemàtic.“S’ha treballat a partir de conceptes com el cel i l’infern”, on es pot veure la tomba de l’heroïna, que s’aixeca “per explicar-nos la seva història enmig d’un espai sagrat que s’assembla a l’interior d’una catedral postmoderna”, una espècie d’espai ambigu, mig de salvació, mig de perdició, que té en un pira baptismal de llibres el seu objecte central. En aquesta peculiar versió que s’estrena a l’Artenbrut, els personatges queden reduïts ados: Emma Bovary, intepretada per Anna Estrada, i Rodolf, el seu primer amant, a qui dóna vida Arnau Marín. La síntesi que amara aquesta M. Bovary s’estén també al llenguatge, que s’ha intentat treballar amb precisió. La veu i la sonoritat flaubertianes tenen ben poc de “col·loquial”, per tant, el mètode d’assaig ha estat “agafar el text i jugar a dir-lo com si fos una partitura i cada paraula o frase fos una nota diferent”. ......................................................... ‘M. Bovary’ l Sala Artenbrut Del 31/01 al 24/02 altres amants d'Emma.... Charles Baudelaire charles baudelaire interpreta a emma Charles Baudelaire En matière de critique, la situation de l'écrivain qui vient après tout le monde, de l'écrivain retardataire, comporte des avantages que n'avait pas l'écrivain prophète, celui qui annonce le succès, qui le commande, pour ainsi dire, avec l'autorité de l'audace et du dévouement. M. Gustave Flaubert n'a plus besoin du dévouement, s'il est vrai qu'il en eut jamais besoin. Des artistes nombreux, et quelques-uns des plus fins et des plus accrédités, ont illustré et enguirlandé son excellent livre. Il ne reste donc plus à la critique qu'à indiquer quelques points de vue oubliés, et qu'à insister un peu plus vivement sur des traits et des lumières qui n'ont pas été, selon moi, suffisamment vantés et commentés. D'ailleurs, cette position de l'écrivain en retard, distancé par l'opinion, a, comme j'essayais de l'insinuer, un charme paradoxal. Plus libre, parce qu'il est seul comme un traînard, il a l'air de celui qui résume les débats, et, contraint d'éviter les véhémences de l'accusation et de la défense, il a ordre de se frayer une voie nouvelle, sans autre excitation que celle de l'amour du Beau et de la Justice. Gustave Flaubert, écrivain français né à Rouen (Seine-Maritime) le 12 décembre 1821, décédé à Croisset (Seine-Maritime) le 8 mai 1880. Oeuvres principales : Madame Bovary (1857), Salammbô (1862), L'Education sentimentale (1869),... Procès intenté à M. Gustave Flaubert devant le tribunal correctionnel de Paris (6e Chambre) Gustave Flaubert mails de posta Flaubert, Gustave : Lettres à Louise Colet Mardi soir, minuit. 4 Août 1846. Il y a douze heures, nous étions encore ensemble ; hier à cette heure-ci, je te tenais dans mes bras... t'en souviens-tu ? Comme c'est déjà loin ! La nuit maintenant est chaude et douce ; j'entends le grand tulipier, qui est sous ma fenêtre, frémir au vent et, quand je lève la tête, je vois la lune se mirer dans la rivière. Tes petites pantoufles sont là pendant que je t'écris ; je les ai sous les yeux, je les regarde. Je viens de ranger, tout seul et bien enfermé, tout ce que tu m'as donné ; tes deux lettres sont dans le sachet brodé ; je vais les relire quand j'aurai cacheté la mienne. Je n'ai pas voulu prendre pour t'écrire mon papier à lettres ; il est bordé de noir ; que rien de triste ne vienne de moi vers toi ! Je voudrais ne te causer que de la joie et t'entourer d'une félicité calme et continue pour te payer un peu de tout ce que tu m'as donné à pleines mains dans la générosité de ton amour. J'ai peur d'être froid, sec, égoïste, et Dieu sait pourtant ce qui, à cette heure, se passe en moi. Quel souvenir ! et quel désir ! Ah ! nos deux bonnes promenades en calèche ! Qu'elles étaient belles, la seconde surtout avec ses éclairs ! Je me rappelle la couleur des arbres éclairés par les lanternes, et le balancement des ressorts ; nous étions seuls, heureux. Je contemplais ta tête dans la nuit ; je la voyais malgré les ténèbres ; tes yeux t'éclairaient toute la figure. Il me semble que j'écris mal ; tu vas lire ça froidement ; je ne dis rien de ce que je veux dire. Cromet 3. Sèrie "links amb els escriptors que van crear endinsar-nos en els món dels xats amb les seves lectures
cromets 10:06 AM
mas 1.JANE AUSTEN: Jane Austen was born December 16th, 1775 at Steventon, Hampshire, England (near Basingstoke). She was the seventh child (out of eight) and the second daughter (out of two), Jane Austen més......
b>Happy Birthday Jane Austen! by Kelly Ferjutz If Jane Austen hadn't taken up her pen, just think where we'd all be. 'Nowhere, man', as the saying goes. I'm sure she had no idea she was spawning an entire genre of fiction as she wrote her clever descriptions of life and society as she saw them with her very discerning eye. But, of course, when she was writing her books, they were, if categorization is necessary, contemporary romance novels, not Regency romances. But they were all romance novels, if judged by the standards applied to today's genre fiction. They concentrated on the relationship between the two main protagonists, and the book ended with a happy ever after. Ah, but the twisting pathways she led us down until that happy dénouement! That was her great skill, other than her miraculous way with words. She was one sharp observer! I'm sure she would be startled (and pleased) to discover the industry that has built up around her and her books. The Jane Austen Society has flourished on both sides of the Atlantic Ocean for several decades, and only grows stronger as the years go by. One of the members of this organization, Vicky Hinshaw, has written a wonderful tribute to the woman who has been called 'the Mother of the Regency genre.' "Oh! it is only a novel!...or, in short, only some work in which the greatest powers of mind are displayed, in which the most thorough knoledge of human nature, the happiest delineation , the of its varieties, the liveliest effusions of wit humour are conveyed to the world in the best chosen language". (Jane Austen, Northanger Abbey) "one half the world cannot understand the pleasures of the others" "It is such a great happiness when good people get together- and they always do (Jane Austen, emma) "Why read Jane Austen's novels?" No one who had ever read those words around the time Jane Austen wrote them (1798/9-1803), would have supposed their author born to be the novelist whose works most fully and famously embody such high claims for the novel form. Her situation in life, spending most of her brief forty-one years (1775-1817) in two Hampshire country villages, and her own person and disposition, disliking publicity and shunning bylines, were equally against her. And the refusals in 1797 and 1803, respectively, by London publishers Thomas Cadell even to consider First Impressions , the original version of Pride and Prejudice, and Richard Crosby to publish Susan, an early version of Northanger Abbey, though he purchased it for ten pounds, certainly made her M.A.D. But when a young lady is determined to be a novelist, even the perverseness of top London publishers will not discourage her from using the experiences of a country life, interspersed with visits to friends and relatives in such locations as Godmersham, Southampton, Portsmouth, Lyme Regis, and Bath, as the inspiration for her novels: novels that readily meet the literary criteria she announced in Northanger Abbey , novels that place Austen today as the greatest novelist who ever wrote. The British Housewife: or, the Cook, Housekeeper's and Gardener's Companion By Martha Bradley. Prospect books, 1997. 309 pages. Paperback. $19. Reviewed by Kimberly Brangwin. When Mrs. Bennet wanted to set a fine table or Anne Elliot wanted to calm a feverish nephew, here is a reference to which they might have turned. Do you want to understand the cure for fruit colic? How to place dishes for maximum refinement and visual pleasure? Which seasonal crops to sow for later bounty? This is the companion guide for you. Mrs. Martha Bradley wrote this book in 1756, when it was first published in 56 weekly installments. This facsimile edition is being published in six volumes, of which this is the second, covering the months of February and March. It is a wonderful collection of an eighteenth- century Martha Stewart's approach to housewifery. The diversity of subjects covered, presumably all of importance to the high achieving homemaker, is daunting to the modern reader. Equally challenging are the arcane spellings and abbreviations of this facsimile version. However, as a resource for understanding the tasks of "providing for, conducting, and managing a family throughout the year," it is illuminating reading. Today, the abundance of foodstuffs and goods available year round make us forget the limits all tables experienced back when the groaning board or bare cupboard provided only what the seasons allowed. February and March were months when pickled and preserved foods provided the only variety. Our menus today may include a plethora of tropical fruits and fresh vegetables anytime. How much more challenging it must have been to create that Christmas feast for the Austen family. Mrs. Bradley would have been able to tell them what to look for in a succulent goose, how to roast it and carve it, and where to place it on the table. Mrs. Bradley covers not only preparation of the foods, but also descriptions of their origins and how to determine the best variety: "The Mangoe is a large Fruit of the Nature of a Plum sent over in Pickle. The fruit, when ripe, is as big as a Man's fist, they gather it when near ripe, and lay it a few Days to wither a little. After this they put it into Vinegar with Spices, Garlick, and Drugs, such as Galangals, and the like." If you want to create an authentic Regency repast, you will find the "oeconomy of the table" a fine directive for achieving the proper look, so different than our own. Mrs. Bradley gives credit to the French in being able to create more pleasing forms, due to their round and oval platters, which came in three standard sizes. The winter table, for twelve diners, would have seven dishes placed on the table precisely and simultaneously, in a manner providing "freedom, safe, and prettiness." An interesting comparison is drawn between the gluttony of the Renaissance table as compared to the refinement of the Regency one. It is assumed that everyone in the Regency dines well everyday at home, so there is no need to feed guests "until they almost burst." In fact, a lady eats little, and restrains herself as she civilly recommends dishes to her guests. Alongside the gustatory details come further moral admonitions. Since the Creator made food and all its variety to feed Adam and Eve, there is no morality in starving. It is a duty to preserve one's health, and indeed, the recipes for home health care are fascinating. For fruit colic, the care involves first being bled and then ingesting a brew of sena, tartar, and "asshmatick" elixir. Since the symptoms of fruit colic sound much like the flu, one wonders at the efficacy of the cure. Bradley's style is straightforward and factual. Few metaphors or extravagant adjectives clog up the business-like approach to this guide. There are no four-color glossy photographs to beguile the reader into thinking this occupation is for the fainthearted. The British Housewife was meant to be of strong stuff to cope with all these labors. In conjunction with The Jane Austen Cookbook (M. Black, D. Le Faye), this volume is particularly illuminating. While the former gives more accessible, modern instructions, this volume gives the authentic versions. Together, they provide the intrepid reader valuable background detail. This will readily enhance appreciation of the Austen novels and may inspire delightful recreations of Regency entertainment. -------------------------------------------------------------------------------- Kimberly Brangwin joined JASNA in 1988 and is a founding member of the Puget Sound Region. She is the Coordinator for the 2001 AGM in Seattle. JASNA News v. 14, no. 3, Winter 1998
Cromet 2 . Invitació a participar en la nova sèrie " autors amb qui vaig perdre la virginitat i ens han donat les claus del coneixement" Autors i autores amb qui em vaig endinsar en el bosc i em van ensenyar les dreceres de la vida. Com a mostra d'agraïment per haver estat els primers amics, amants i mestres que em van oferir en secret els elisirs necessaris per entendre i experimentar virtualment tot el ens reservava la vida: riures, dolor, plaer. Sense ells tot hagués estat més dificil.." Kisses... Mas |
||